bro la porta del jardí secret dels somnis,
desconec la màgia
que s'amaga a l'interior de la bellesa


prefereixo els follets valents,
i no pas les bruixes dolentes

prefereixo les bruixes bones,
i no pas els follets dolents


si les paraules es diguessin sempre quan parlessin els arbres,
seria meravellós comunicar-se amb els altres

però sovint
ni les nimfes,
ni les fades,
ni les princeses de revoltes són escoltades,
ni els follets valents són respectats,
ni les bruixes bones prou admirades


encara no hem sigut capaços
de conèixer la màgia que s'amaga a l'interior de la bellesa
quan obrim la porta del jardí secret dels somnis

encara som massa pocs
els qui admirem les bruixes bones,
respectem els follets valents,
i escoltem a les princeses de les nostres revoltes...

i les fades i les nimfes
no han aconseguit sentir parlar als arbres àmpliament


seria meravellós
comunicar-se eternament amb els altres,
com una mel prohibida a punt de ser provada

"El país de les fades és un món de misteriós encant, d'encisadora
                 bellesa, d'enorme lletjor, d'insensible superficialitat, d'humor,
                    entremaliadura, gaubança i inspiració, de terror, rialla, amor
                    i tragèdia (...) un món en el que hom s'ha d'endinsar amb suma
                      cautela (...) les fades representen el Poder, un poder màgic
                                                    incomprensible pels humans..." 
                                          

 (Betty Ballantine, a "Hadas", editorial Montena)

bro la porta del jardí secret dels somnis,
desconec la màgia
que s'amaga a l'interior de la bellesa


prefereixo els follets valents,
i no pas les bruixes dolentes

prefereixo les bruixes bones,
i no pas els follets dolents


si les paraules es diguessin sempre quan parlessin els arbres,
seria meravellós comunicar-se amb els altres

però sovint
ni les nimfes,
ni les fades,
ni les princeses de revoltes són escoltades,
ni els follets valents són respectats,
ni les bruixes bones prou admirades


encara no hem sigut capaços
de conèixer la màgia que s'amaga a l'interior de la bellesa
quan obrim la porta del jardí secret dels somnis

encara som massa pocs
els qui admirem les bruixes bones,
respectem els follets valents,
i escoltem a les princeses de les nostres revoltes...

i les fades i les nimfes
no han aconseguit sentir parlar als arbres àmpliament


seria meravellós
comunicar-se eternament amb els altres,
com una mel prohibida a punt de ser provada

            Originariament, les hamadríades foren distintes de les nimfes dels
          boscos, si bé desprès se les va confondre. Les nimfes dels arbres es
          dividiren, també, en dos grups: les hamadríades neixien amb ells i no es
          separaven mai d'ells, vivint i habitant al seu interior i constituint
          l'ànima de l'arbre. (La rel hama significa comunitat, dependència
          recíproca. Drys és alzina i per extensió s'aplica a tota classe
          d'arbre). En canvi, les simples dríades habitaven, lliures, enmig de la
          foresta. Més tard, degut a una assimilació progressiva amb les nimfes
          dels boscos, va atribuir-se a les dríades i hamadríades el poder de
          separar-se temporalment de l'arbre on vivien (les primeres) o del qual
          vivien (les segones).

            Ambdues classes de nimfes no eren inmortals. Estaven lligades a la
          mort, de la mateixa forma que els arbres dels que depenien. Malgrat,
          tant n'Homer com altres poetes les creien de llarga longevitat. I per
          això, els arbres vivenda de les nimfes eren considerats sagrats, i ni la
          destral ni la mà de l'home podien profanar-los fins que algun sacerdot,
          amb la seva sabiduria, no assegurès del cert que tals arbres estaven
          buits i havien ja estat abandonats pels seus habitants.

          Anomenades nymphes en francès, anglès i alemany, ninfas en italià i
          castellà i nimfes en català, són qualsevuia de les deitats de les
          aigues, boscos i selves, i se'ls coneix també com dríades, nereides,
          nàiades, etcètera.

            Deuen el seu origen a les aigues del cel, i n'Homer les fa filles d'en
          Júpiter, el déu de la tempesta. Des d'allà dalt cauen sobre la terra, i
          en el si d'aquesta van per camins secrets, apareguent desprès en forma
          de manantials. Els sacerdots grecs les invocaven vora les fonts,
          oferint-lis sacrificis i pregàries, demanant a les Nimfes que fessin
          caure la pluja. (Kantas Niskas, rogamus et deprecamus vos...sagrades
          nimfes, us pregam i suplicam...) Una costum semblant va conservar-se
          fins principis del segle XIX al País de Gales.

            Les nimfes són, doncs, personificacions de les forces naturals que
          presideixen el creixement i la fecunditat en els regnes vegetal i
          animal. Tots els productes de la terra són baix la seva protecció, els
          hi donen calor i humitat i els fan crèixer i fruitar. Fins i tot els
          mateixos homes són devall la seva benèfica protecció. Quan neixien els
          nens, es donaven mercès a les nimfes amb sacrificis, i hom les venerava
          també en les celebracions matrimonials, per a que beneissin la
          fecunditat de la dona i la felicitat de la parella.

            Els grecs les dividiren en quatre grans grups: les nimfes de les
          muntanyes (orestíadas), les dels rius i fonts (náyades), les dels camps
          (agronomoi) i les dels arbres (dríadas i hamadríadas). Totes elles són
          fermoses sense excepció, molt afeccionades als jocs i als balls. No
          poques vegades s'han ajuntat amb humans, desprès d'enamorar-se d'ells (o
          els humans d'elles), i això ha donat origen al neixement de molts herois
          i gegants mitològics.

            Les nàiades, o nimfes de les aigues, tenen com a privilegi exclusiu el
          do de curar les malalties i otorguen la salut en les fonts i manantials
          de propietats i virtuts medicinals. Les orestíades, o nimfes de les
          muntanyes, viuen en els cims dels pujols, les valls, les coves...llocs
          tots ells on tenen relació amb les altres divinitats dels boscos, com el
          déu Pan, els sàtirs, els silens i fauns, els qui les acompanyen en ses
          festes i balls o les espien i intenten temptar-les quan es banyen o
          ballen despulles.

            La mansió de les agronomoi, o nimfes dels camps, són els ombratges
          dels boscos i les mullades prades. Hom els hi deu el creixement i la
          reproducció dels animals domèstics, en especial del bestiar. Se'ls hi
          atribueix la invenció del cant i de la flauta amb la que tantes vegades
          han estat representats el semidéu Pan de cames de be o els sàtirs.

            Anomenades fées a França i Alemània, fatas a Itàlia, fairies a Gran
          Bretanya i Irlanda, fades a Catalunya, Illes Balears i Portugal, aquesta
          mena d'éssers fantàstics són d'una natura intermèdia entre els éssers
          espirituals i la raça humana i estan compostes d'una matèria subtil i
          boirinosa que les permet fer-se invisibles o, pel contrari,
          materialitzar-se a voluntat.

            Car el seu món (com el dels follets) està molt a prop del nostre, si
          bé en un altre dimensió, les fades tenen moltes coses en comú amb els
          mortals: es dediquen als seus quefers i treballs, ses baralles i ses
          diversions, es casen i tenen fills...però, a la vegada, tenen propietats
          i poders que ultrapassen en molt als dels simples humans. Hom les coneix
          com les senyores blanques, les donzelles bones...i moltes d'altres
          accepcions. Algunes tenen noms popularitzats a través de nombroses
          legendes i narracions: Fionbar, Huldra, Oberon...
 

            La primera de les seves virtuts màgiques és, ja s'ha dit, la
          invisibilitat, cubrint-se amb mantons o capells màgics o amagant-se dins
          d'alguna flor; aquest do poden concedir-lo als mortals, si saben fer-se
          mereixedors d'ell. De vegades s'ha dit que són inmortals, però pel
          general es creu que no ho són, a l'igual que altres éssers del món
          fantàstic. Si bé estan dotades d'una gran longevitat, que en xifres
          humanas pot significar varis segles. Poden també prendre la forma i
          figura que vulguin i tenen un meravellós coneixement de la Natura.

            Com passa amb els follets, hi ha diverses teories i suposicions que
          tracten d'explicar el seu origen. Una les fa descendents dels àngels
          rebels, engegades del cel i obligades a viure en la mar, els aires o els
          abismes; o al revés: llançades i sortides de l'infern, en la seva
          ascensió cap el cel es quedaren a mig camí, prop del món dels mortals.
          A n'aquest respecte, el religiòs P. Le Brun, a "Histoire des
          Superstitions" (París, 1750), deia que les fades eren criatures de Déu
          que Ell no va poder acabar de fer en l'últim dia de la Creació.

            Altres estudiosos i investigadors diuen que són les ànimes dels
          infants que moriren sense rebre el sacrament del bautisme. Finalment, hi
          ha qui les consideren esperits d'una raça prehistòrica, fins i tot pre-
          humana, transformada més tard en éssers sobrenaturals.

            A certs països, com a Irlanda, hom les associa a les divinitats i els
          hi ofereixen dons per mantenir-les propícies a l'home. Vistes en aquest
          aspecte, serien una variant dels primitius esperits de la natura,
          lligats íntimament als camps, boscs, pujols, rius i fonts.

            La fantasia poètica afirma que els regnes de les fades són tres. Un
          d'ells, Avalon, una illa legendària enmig de l'oceà, on regna la fada
          Morgana. Un altre estaria a l'interior de la terra, amb luxosos i
          esplèndids palaus, un auténtic món subterrani. I un tercer, per acabar,
          localitzat en l'espessor dels boscos i selves ombratges. Aquestos tres
          regnes (invisibles, és clar), poden desplaçar-se màgicament en l'espai i
          en el temps, i aparèixer o instal.lar-se a qualsevol lloc que les fades
          hagin escollit.